El PETIT MAG.
Avui és l’últim dia de l’escola bressol per aquells nens i nenes que han fet P2 durant l’any 2012-2013.
Dins “El petit Mag” tot està preparat per acomiadar uns alumnes que començaran una nova etapa en altres escoles el següent any.
La Moni Peques, gràcies al seu poderós paraigua, arriba puntual com cada matí aterrant suaument just davant de la porta principal de l’escola
Alguns nens i nenes ja han arribat i d’altres estan entrant a classe mentre la Moni Peques es posa la bata i desa la seva bossa i el paraigua.
El seu ajudant, el mag Max, es posa a jugar amb els nens i les nenes. Està una mica trist, perquè a partir d’ara deixarà de veure’ls i pensa que s’oblidaran d’ell. No sap què fer per a que sempre el tinguin present. Any rere any fa molts amics i amigues: la Noa, el Jan, l’Alberto, la Maria, l’Abril, el Gerard, l’Àlex, el Marcos, l’Aleix, l’Angela, la Nina, l’Adriana, l’Òscar, l’Àxel, la Vinyet, l’Arlet, el Liam, la Jana, el Mario... Però després, no van mai a veure’l.
El Max és un mag molt trapella i s’està empescant alguna cosa que no vol explicar a ningú. En un racó de la classe dels “Ossets” està practicant un conjur...
La Moni Peques amb les seves cançons i els seus poders, endreça la classe per tal de començar aquell dia tan especial.
El mag Max pensa: -“Aquest any, tot serà diferent” i aprofitant que la mestra s’ha girat un moment, agafa la seva vareta màgica i... ai! ai! ai!...
La Moni Peques es queda molt sorpresa quan es gira per explicar un conte i veu a tots els eriçons mirant-la atentament.
– “Què diré ara als pares i mares quan vinguin a buscar els seus fills?” es pregunta una mica amoïnada.
El Max ha après molts trucs de màgia i ha fet una de les seves trapelleries. Sort que la Moni Peques amb una cançoneta ho arreglarà tot.
“Amb una mica de sucre...
jo us convertiré en nens!!!
Jo us convertiré en nens...
ja ho veureu, ben aviat!!!”
Així canta la Moni Peques als seus alumnes, mentre dóna un caramel a cadascun dels seus eriçons.
Però... sorprenentment... la cançó no funciona i els eriçons continuen corrent per tota la classe, fent xerinola i jugant entremaliats com són.
En una escola de màgia, de vegades, passen coses inesperades. Així que el que faran ara mateix és jugar i gaudir de l’últim dia de classe i després... ja veurem.
-“Vinga eriçons meus, anem a jugar al pati!!!” diu la Moni Peques divertida. Després, com cada dia: dinen, fan la migdiada, pinten... i mica en mica, l’últim dia a l’escola de mags va arribant a la seva fi.
Ara, comencen a venir els pares i mares per recollir els seus fills i filles. Tots els eriçons estan ben quiets esperant i la Moni Peques bufa tot pensant si els pares entendran la situació. S’obre la porta de la classe, i els primers pares arriben. Quan ella intenta explicar el què ha passat, veu com una nena surt corrent a buscar a la seva mare.
La Moni Peques es mira el tatami on estaven els eriçons i, se n’adona que torna a tenir els seus nens i nenes com si res hagués passat. Sospira alleujada...
El que ha passat és que els mateixos nens i nenes, amb els poders que han adquirit durant aquest curs a l’Escola de Màgia, han après que poden convertir-se en el que vulguin, només si ho desitgen de veritat.
-“La vida és màgica!!!” diu la Moni Peques, picant l’ullet als seus alumnes.
FI.
Aquest conte ha estat personalitzat per la mestra i els seus alumnes de P2 del curs 2012-2013 a l’escola bressol “El Petit Vailet” per encàrrec dels pares i mares d’aquests nens i nenes.
20 de juny del 2013.
Text i il·lustracions: Susanna Tortosa i Tudela.
LA TORTUGA MARIETA.
Hi havia una vegada una tortuga que vivia en un gran jardí i es deia Marieta, això li portava molts problemes perquè tothom li deia:
-"Per què et dius Marieta, si ets una tortuga?"
La Marieta estava molt cansada de sentir sempre el mateix, així que va decidir marxar cap a un nou indret. Pensava que si trobava un lloc on no hi hagués marietes, ningú li diria res sobre el seu nom.
Va caminar i caminar i caminar, era una tortuga molt lenta i li costava avançar. Tot i així, va començar el seu viatge.
El primer dia va aconseguir caminar 2 rosers més enllà d’ on havia viscut sempre dins el seu jardí.
I es va a trobar a una libèl·lula.
La libèl·lula.
La libèl·lula li va preguntar:
-"Com et dius tortuga bonica?"
I ella va contestar -"Em dic Marieta" .
La libèl·lula li va dir:
-"Per què et dius Marieta, si ets una tortuga?"
La Marieta va sospirar i va continuar el seu camí sense fer-li gaire cas.
El segon dia la tortuga va caminar 5 rosers més enllà, va fer un gran esforç per allunyar-se tot el que podia.
Llavors es va trobar un mosquit.
El mosquit.
El mosquit li va preguntar:
-"Com et dius tortuga bonica?"
I ella va contestar -"Em dic Marieta" .
El mosquit li va tornar a dir:
-"Per què et dius Marieta, si ets una tortuga?”.
La Marieta ni se’l va mirar, i va continuar caminant el més ràpid que era capaç, una mica desanimada.
El tercer dia va aconseguir allunyar-se 6 rosers.
Va ser llavors quan es va trobar una papallona.
La papallona.
La papallona li va preguntar:
-"Com et dius tortuga bonica?"
I ella va contestar -"Em dic Marieta".
I la papallona li va tornar a dir:
- “Per què et dius Marieta, si ets una tortuga?”.
Buf! la Marieta, estava posant-se nerviosa, però tampoc va dir res més i va continuar el seu projecte d'anar a un lloc on no li diguessin res sobre el seu nom.
El quart dia va caminar 7 rosers.
I es va sorprendre quan es va trobar una nena que es deia Abril.
L’Abril.
L’Abril li va preguntar:
-"Com et dius tortuga bonica?"
I ella va contestar amb to una mica malhumorat:
-"Em dic Ma-ri-e-ta".
I l’Abril li va dir :
-"Quina gràcia!! tu ets una tortuga que es diu Marieta i jo tinc a casa una marieta que es diu Tortuga. Vols conèixer-la?"
La marieta Tortuga
D’aquesta manera, la tortuga Marieta no va trobar un lloc on no hi hagués marietes, però va fer una amiga a qui no li va semblar gens estrany el nom que tenia.
FI.
L’ESTRELLA PLATEJADA.
Hi havia una vegada una història per explicar que començava així:
Tothom estava preparat i ben assegut a la sorra de la platja esperant el gran moment del dia. El moment en que la sirena Marlín seia sobre la seva roca preferida i explicava un conte que havia agafat del vaixell enfonsat on havien viatjat els habitants de la seva bonica illa, anomenada Aneris.
La Marlín era molt puntual, així que tots els nens van començar a impacientar-se. L’Anna, era una bonica nena que seia sempre a la primera fila, era molt amiga de la sirena i no es perdia mai cap dels seus contes.
Van començar a sentir-se rumors:
-“On és la sirena dels contes?”.
-“Què estrany que faci tard!”.
-“Què li deu haver passat?”.
Tots aquests comentaris van inquietar molt a l’Anna que va pensar que segur que la Marlín tenia algun greu problema. Era impossible que s’hagués oblidat de que els nens, nenes, pares i mares l’esperaven a la platja i era impossible que s’hagués entretingut més del compte en un altra cosa i estigués fent tard.
L’Anna es va posar en marxa ràpidament. Llesta com era, va pensar que el millor era anar a veure a l’Estrella Roja, una estrella de mar molt sàvia que coneixia bé a la Marlín.
La nena va haver de fer una bona caminada perquè l’Estrella Roja vivia a l’altra punta de l’illa, en una zona on tot eren roques.
L’ESTRELLA ROJA.
Quan l’Anna va arribar prop de l’Estrella, li va demanar si sabia on estava la Marlín. L’Estrella Roja tenia molts poders i amb el seu llenguatge del mar li va dir:
-“Si realment vols anar a buscar a la Marlín, hauràs de ser com ella, potser podràs salvar-la, però mai més tornaràs a tenir cames. Seràs per sempre més una sirena.”.
L’Anna es va quedar molt desconcertada, no sabia què fer, però passava el temps i havia de prendre una decisió, havia d’ajudar a la Marlín, fos com fos.
-“D’acord!!” va contestar molt convençuda l’Anna, a la proposta de l’Estrella Roja.
Llavors l’Estrella de mar Roja va demanar a l’Anna que entrés a la cova que començava a la platja. Va entrar-hi caminant i al sortir de la cova dins el mar, s’havia convertit en una bonica sirena de cua color vermell.
LA SIRENA ANNA.
Només sortir de la cova es va trobar el conegut cavallet de mar Daviv i l’Anna va aprofitar per preguntar-li:
-“Què en saps de la sirena Marlín? Avui no ha vingut a explicar-nos el tradicional conte, què li pot haver passat?” El va interrogar l’Anna una mica nerviosa.
-“Pensa en morat sense llum”. Va contestar molt enigmàtic el cavallet de mar Daviv.
EL CAVALLET DE MAR DAVIV.
L’Anna es va quedar molt intrigada, no entenia res de res, però en aquell moment va veure la famosa caragola Anapu i li va preguntar:
-“Què en saps de la sirena Marlín? Avui no ha vingut a explicar-nos el tradicional conte, què li pot haver passat?” La va interrogar l’Anna cada cop més excitada.
La caragola molt a poc a poc va dir aquestes paraules:
-“Pensa en moltes potes sense llum”.
LA CARAGOLA ANAPU.
Aix, l’Anna començava a desesperar, era nova en aquest llenguatge del mar, tot just, l’acabaven de convertir en sirena i encara no sabia com fer servir aquella informació.
Es va parar a pensar i de cop se li va acudir que els pops són de color morat i tenen moltes potes, així que havia de buscar un malvat pop que segurament tindria presonera a la Marlín. Les paraules “sense llum” li van tornar a la memòria, llavors va pensar que havia de nedar cap al fons del mar, allà on ja no hi arriba la llum del sol. Li feia una mica de por, però bé havia d’anar a salvar a la seva amiga sirena.
Va nedar i nedar i nedar, estava cansada, però va continuar nedant fins unes roques on semblava que hi havia una gran cova. Amb els seus ulls de sirena va poder veure la Marlín presonera d’una pota d’un immens pop, el Titus.
EL POP TITUS.
-“Molt bé!” Va contestar el Titus. “Però a canvi, t’hauràs de quedar tu amb mi, aquí tan avall estic molt sol, necessito que algú em faci companyia”. Va continuar explicant.
L’Anna tenia un pla, així que va accedir a la petició del pop. En el moment en que deixava anar a la Marlín i l’agafava a ella, va etzibar-li un cop de cua al cap que el va deixar estabornit. El pop no s’ho esperava, així que la sorpresa va fer que les deixés anar a les dues que van sortir esperitades nedant cap a la superfície abans que el pop Titus pogués agafar-les.
L’Anna tenia un pla, així que va accedir a la petició del pop. En el moment en que deixava anar a la Marlín i l’agafava a ella, va etzibar-li un cop de cua al cap que el va deixar estabornit. El pop no s’ho esperava, així que la sorpresa va fer que les deixés anar a les dues que van sortir esperitades nedant cap a la superfície abans que el pop Titus pogués agafar-les.
LA SIRENA MARLÍN. LA SIRENA ANNA.
Quan van arribar a la platja i van poder descansar una mica, la Marlín li va explicar que havia volgut anar a buscar una petxina daurada que li havia caigut dels cabells i per això havia nedat fins tan avall del mar. No recordava que de vegades li havien explicat que existia un malvat pop avorrit que es deia Titus. No l’havia tractat malament, però no la deixava marxar. La Marlín sentia pena per ell, quan tot allò hagués acabat havien de pensar la manera d’ajudar-lo a que no estigués tan sol.
L’Anna li va explicar a la Marlín com havia arribat a ser una sirena per poder anar a salvar-la, es va posar una mica trista quan va recordar que l’Estrella Roja li havia dit que mai més podria tornar a tenir cames, ni ser una nena com havia estat abans.
La Marlín va dir: -“No et preocupis Anna, anirem a veure a l’Estrella Platejada, ella ens ajudarà”.
Així ho van fer quan la van trobar. Li van explicar fil per randa tot el que les hi havia passat, i l’Estrella Platejada ho va entendre de seguida. No era fàcil, desfer un encanteri de l’Estrella Roja, però no era impossible.
L’ESTRELLA PLATEJADA.
Primer va demanar a l’Anna que es fiqués dins l’aigua i amb uns moviments de les seves puntes platejades, a l’Anna li va canviar el color de la seva cua de peix, fins llavors havia estat vermella i s’havia convertit en lila.
L’Anna no va poder evitar dir: -“ui!” amb cara divertida.
LA SIRENA ANNA AMB LA CUA LILA.
Llavors, l’Estrella platejada va dir unes paraules en llenguatge del mar i li van canviar el color dels cabells.
L’Anna es va desanimar una mica...
LA SIRENA ANNA AMB ELS CABELLS VERMELLS.
-“Ja us ho he dit que no seria fàcil” va recordar l’Estrella Platejada a les dues sirenetes que se la miraven amb cara de circumstàncies.
Finalment va dir: -“Ja ho tinc!” Ara feu-vos una forta abraçada d’amistat. Si la vostra amistat és prou sincera, segur que funcionarà.
Així ho van fer, es van abraçar amb estima i, de cop i volta, l’Anna nedava dins el mar amb les seves cametes de nena tal i com havia estat feia unes hores.
Se’n van adonar que s’havia fet molt tard i que havien de tornar a la platja on tothom encara devia estar esperant-les.
De pressa, de pressa, l’Anna corria per la sorra i la Marlín nedava com un dofí en les transparents i fresques aigües blaves de l’illa Aneris.
Just quan els nens, les nenes amb els seus pares i mares començaven a marxar decebuts, la Marlín d’un salt, es va asseure a la seva roca de cada dia i va començar a explicar una història com si res hagués passat, lluint les seves escates de colorins.
LA SIRENA DELS CONTES.
Aquell dia, la sirena dels contes, no havia tingut temps d’anar a buscar un llibre dins el vaixell enfonsat, així que va aprofitar per explicar tota l’aventura que havien viscut l’Anna i ella una estona abans. Tothom va pensar que s’estava inventant la història i ningú va saber que tot allò havia succeït de veritat, el secret es va quedar amb elles.
Quan va acabar la història, tots els espectadors com sempre, van quedar molt satisfets i quan van començar a marxar dient adéu amb les mans, la Marlín va saludar amb la seva verda cua de peix i es va capbussar dins l’aigua. Encara tenia una qüestió a resoldre.
Se’n va anar a trobar a la rondinaire pop que es deia Lila i li va proposar d’anar a veure al trist i malhumorat Titus.
LA POP LILA.
Curiosament hi va accedir. Després mai més s’ha sabut d’ells dos, però es parla que viuen molt tranquils i contents al fons del mar...
FI.
La idea de dos històries paralelas saps està genial , crec que li pots treure molt de partit.
ResponEliminaGenial m´agradat molt felicitats !!