La Sirena dels contes





Hi havia una vegada una Sirena que vivia en un mar molt llunyà d’aigües transparents i fresques.

La Marlín, així es deia la Sirena, es mirava reflectida en l’aigua calmada com un mirall.  Jugava amb els seus llargs cabells color malva, asseguda sobre una roca, prop de la costa de la seva illa anomenada Aneris.

La Marlín s’avorria aquell dia de primavera quan el sol començava a escalfar de valent. -“Quina calor!!” va pensar.
De cop es va capbussar per refrescar-se deixant rere seu un reflex de les seves escates de colors dins l’aigua blavíssima. Nedava divertida tot buscant algun petit tresor.
Uns coralls vermells li van cridar l’atenció i en acostar-s’hi va trobar unes quantes  petxines i petites pedretes amb les que podria guarnir els seus llargs i bonics cabells.

Va sortir de l’aigua i en aquell moment va veure lluny, molt lluny, un vaixell amb les veles hissades. La Marlín estava acostumada a veure vaixells, sovint passaven a prop seu, encara que mai veia a ningú que baixés a terra.


LA MARLÍN.



 
EL VAIXELL 

A l’illa, només  hi vivien micos i  lloros. Dins la  mar, els dofins eren els seus companys de jocs, amb ells es divertia d’allò més saltant les onades, junt amb les altres amigues sirenes.
ELS MICOS.



ELS LLOROS.

ELS DOFINS.

Estava entretinguda lligant una petxina en un floc dels seus cabells quan va tornar a mirar en direcció on abans havia vist el vaixell.  Va ser llavors quan se’n va adonar que  anava molt de pressa, devia fer molt de vent on estava el vaixell, perquè s’apropava a l’illa massa ràpid, tan ràpid que la Marlín va exclamar: “Ai, ai, ai!!!” mentre veia com el vaixell xocava amb un escull de la costa. 


EL VAIXELL XOCANT.

Es va esperar, no sabia què fer, i quan va veure que el vaixell començava a enfonsar-se, es va posar a nedar.   Encara que estava molt lluny, la Marlín era una sirena molt àgil, una experta nedadora que avançava ràpida i lleugera com els seus amics dofins.

LA MARLÍN NEDANT.
Quan va començar a notar l’efecte del vent dins l’aigua, cada cop li costava més nedar, tot i així ella  sabia  que havia d’arribar al vaixell.  El corrent se l’emportava i la mar la va llençar amb força contra una roca.  Per sort, un coixí d’algues va evitar que es fes mal.  Valenta com era, com si res, va continuar endavant fins que va arribar al lloc des d’on podia observar el que estava passant.
Des del vaixell només arribaven crits i es veien corredisses.  Havien posat una passarel·la per on caminaven uns quants nens i nenes amb les seves famílies, les criatures ploraven perquè estaven espantades. Havien començat  el viatge amb la il·lusió d’arribar a un nou lloc per viure, i de cop i volta, tot s’havia capgirat i havien anat a parar a una illa deserta, en un mar llunyà.

El capità va arribar l’últim a terra, i llavors, tot d’una, fent un gran cruixit, el vaixell es va acabar d’enfonsar.   Milers, milions i milions de bombolles van sortir a la superfície, mentre la mar se l’empassava.
La Marlín s’ho mirava preocupada, mentre els nens tristos ploraven a la vora de la platja.
Es va acostar i els nens van poder admirar les seves escates de colors que podien veure a través de la transparent aigua del mar.
S’eixugaven les llàgrimes tot exclamant: -“Mireeeeu!!! Una sireeeena!!”. 


LA MARLÍN.

Llavors va tenir una idea: va nedar fins on havia quedat atrapat el vaixell  sota l’aigua. 

EL VAIXELL ENFONSAT.

La Marlín va entrar dins el vaixell per una de les portes més grans, buscava alguna cosa, encara que no sabia ben bé què era... va girar a la dreta, va girar a l’esquerra i un raig de llum del sol que arribava fins on estava ella, li va il·luminar un llibre.  Sense pensar-s’ho més el va agafar.
Al sortir per la porta va donar un últim cop d’ull enrere i va veure prestatges plens i més plens de llibres, en aquell moment no hi va donar més importància i va sortir esperitada cap a la superfície. 
Es va acomodar seient sobre una roca davant dels nens per a que poguessin escoltar-la bé i, llavors, la Marlín amb la seva dolça veu, va començar a llegir.  El que tenia a les mans, no era un llibre qualsevol, sinó un conte per nens, un conte de sirenes.

 

LA MARLÍN EXPLICANT UN CONTE.

Els nens es van anar calmant, van seure a la sorra i van escoltar atentament.  Al cap de poca estona somreien i la Marlín estava feliç i contenta.
Quan començava a fer-se fosc se’n va anar saludant amb la seva verda cua de peix.
L’endemà a la mateixa hora, la sirena va tornar a la platja i va veure que alguns nens i nenes continuaven disgustats.  Va decidir anar a trobar un altre llibre dins el vaixell i va sortir a explicar un altre conte.  Al cap de poca estona tots els nens, amb els seus pares i amics s’havien reunit a la vora de la platja per escoltar els contes de la Marlín i la seva dolça veu.
LA MARLÍN EXPLICANT UN ALTRE CONTE..

És així, com aquelles famílies es van quedar a viure en aquella illa deserta d’un mar molt llunyà, d’aigües transparents i fresques. A partir de llavors, la sirena Marlín, explicava cada dia un conte als nens que vivien en aquella illa.  Cada dia entrava al vaixell enfonsat i agafava un llibre diferent.
Quan se li van acabar els contes, va començar a explicar històries inventades, boniques històries on els protagonistes eren els nens que l’escoltaven, històries úniques i personalitzades.
Tothom la coneixia com “La Sirena dels contes”.

LA SIRENA DELS CONTES.




FI.

Cap comentari:

Publica un comentari